Et basteixo de transparències
laberint fosc de la meva memòria
cos lleu de dona, seda
ànima calma i silent, esgrafiat
d'aquell paisatge
Ja saps el somni, l'esfera angoixant de
les hores
quin anhel! Amagar sons rere parpelles
mortes
et basteixo dona
i reflecteixo aigua calma per al teu
batec
Moriran les absències? Els meus morts
abandonaran
crits i naixences rere la quietud d'un
cos sense gravetat?
Saltar sense caure, sense volar.
Bell cos suspès a trenc d'oxigen,
aigua esmolada
Feblesa quotidiana que fuig
cos de dona
bellesa congelada que amaga el misteri
del paisatge abandonat, de la vida
que no volem viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada