Nafra

Buit
dins
boca famolenca
aguila marina. bastida en basarda
foscor d'ulls tancats, de parpelles serrades
de fugida
endins
buit
dolor i impotència i dolor
dins
mentre a les fronteres de la pell
i els sentits
s'escolen les hores i la mar
s'allunyen els ulls petits que mai et veieren
abandones el vers
omples d'aquest no-res entranyes
mecenes són les nits de la buidor
fosca
que et devora des de dins
buit
com una nafra íntima.

Silenci

Aquest silenci

Envoltat de finestres

Tant paisatge

I una obligació de crit.

Lluna

Puc prendre't poques coses
ja saps
l'escullera d'escuma que t'ennuega la son
un no-res
l'endevinalla de la teva pell sota el llençol
o la gesta de veure't adormida


Puc
amb la senzillesa del dolor
somiar la teva absència que em despulla l'alba
i caminar els carrers, quasi
com tothom
farcit de desolació i paraules educades


Puc prendre un paisatge orfe d'ànimes
deixar-lo incomprès a l'alè dels dits
a trenc de llavi
i veure'l marcir-se dins la solitud
dins la tarda lenta


Puc
renàixer al capvespre
trobar de bell nou els teus gests
la nuesa del teu pit amarat de camins
el llit bressolant nostre desig
i adormir-te, tancar-te
els ulls i la son


Puc viure't de bell nou
assegut vora el llit
malgrat rere les finestres
la lluna
murmuri a cau d'orella
que ets tan impossible com ella a
les meves mans.

Fosca

Tremor de fusta

de cambra fosca

d'humitat angoixant 

de mans

Onada lluent d'escuma

fang

de saliva

sexe adolorit

mar

oceà amatent 

batec en  teva pell.

He vessat la llàgrima

la sang

lsang antiga

aquesta sang feta d'home

la meva corrent fosca d'arteries i cor

he vessat la llàgrima

la meva sang impulsà la revolta

la nafra a l'escorça

el deler de tu

trencà la frontera de la nit.

Tremor fosca

de pell i arbre afeblit

cos nu

el teu pit nu i onejant

ma divisa

ma angoixant divisa d'ahir

la gesta del meu desig

el teu pit

nu

el teu cos

nu

el cingle de tanta besada.

Fosca tremor

de pell i escorça sagnant

esguard aturat al bell mig de la nit

al teu ventre de recolzades parpelles

de bes marcit

a tu

sencera mar que ennuegues el vers

de bell nou home i dona fets com dona i home

de bell nou tremolant en tu

el poema

l''anima

la saba del poeta

Seda

Vestiré de seda aquestes parpelles
sent les teves mans!
Transparències basteixen la meva sang
dins la pluja lleu del teu esguard


No et diré desig, no posaré cap nom
al llenç anguniós que em nafra la pell
hi viuré sense escriptura, sense vers
captiu de nit en l'albada del teu cos


De seda i tendresa
els meus dits tenen ànima d'insectes
de llavor radical amputada a les entranyes


cercant el batec de la teva bellesa
amb la por de les savieses quotidianes
que amaguen la teva imatge amb distàncies.

Direu que són paraules d'oblit

Direu que són paraules d'oblit
D'amant llunyà
Que fa la seva vida
I només estima a les cartes
Blanques
Pàl·lides direu
Però jo us dic
Enfurismat amb el món
Que no sabeu la lluita
La revolta constant dels camins
Les teranyines tremolant al meu batec
Us ho dic
Enfurismat i isard amb el món
Que si visc
Absent i llunyà
Amb sonets i cartes que no obren portes
Sense finestres
És per a no fer mal
No fer mal
A un esperit que no ha de tastar mai
MAI!
La mort
El Desamor

Desvetlla'm

Desvetlla'm l'esgrafiat

d'aquesta barcarola dels vers

Somniar,

recolzar el somni

al batec obscè del teu pit

arrecerar l'angoixa

instal·lada als dies

a les hores

fer divisa de llavis oberts

tota la sentor dels teus mugrons

bastint aquesta impotència

de prendre't

Desvetlla de bell nou

aquest captiu nocturn

dibuixant neguitós

de la geografia del teu cos

Quin deler de platges i pell!

Sentir-se morir

en tornar a la imatge

de la teva nuesa

I pregar morir

resseguint la cadència

dels teus malucs.

Desvetlla'm

vora la deu del teu deler

Nafra'm la mà d'humitats

Crida'm la besada

el gemec

la pausa i la revolta

Crida'm al crit

d'aquesta ànima delerosa

que s'enfonsa

dins teu

en anells de plaer.

I abandona'm,

a trenc de pell,

al vol de la teva absència

Tornaré a obrir el somni

cercant els paisatges nocturns

els inicis del poema

a la teva fotografia

La meva por de perdre't

m'empeny

de bell nou a demanar-te

Desvetlla'm

...

Somriu bastint els grisos del port
l'acer adormit dels lloms d'aigua
quan es senzill somniar horitzons
enllà de l'escullera.

Mira'm amb tota la teva foscor
com si fos fet d'enamorada cendra
mira'm des de ta bella negror
ma íntima terra

I ajuda'm a bastir aquest silenci
despullat i esdevé ofrena
caminarem plegats tot record

I estima'm fins que la pell em cremi
prent-me dins la tènue trena
del teu alé curull d'amors

...

Potser hauria d'arraconar la ciutat

aquest hivern feixuc que em trepitja

la son quotidiana.

Arraconar fums i feina

el fred de l'esmorzar fred

la famolenca angoixa del cafè

i les hores ja viscudes

les maleïdes hores que em pugen

cames amunt

que em formiguegen a la pell

hores sempre viscudes del demà

de l'ara.

Potser hauria de deixar de banda

tota aquesta roba acerada

sense pluges

la olor de l'esguard

amb el seu bagatge mortuori.

I buidar-me!

Sentir un no-res arraulit

com quan et tremola el cos

amb un calfred sota l'abric.

O com quan bressoles un infant

i tot és en ell.

Així

buit

viure des d'aquesta naixença

sense fregar la vida.

Saber el mar sense que m'esquitxi l'escuma

veure els velams a l'horitzó

i contar els dies per albades i pescadors

Saber els carrers

amb altres velocitats

sense sentir el pes de l'asfalt sota els peus.

La ciutat lleu

i sense direccions.

Els carrers tots es dirien d'enlloc

i les places rajarien fonts fins a vessar

tota brutícia.

Sense rancor.

Ans la mort seria un vianant vestit de dies

no em prendria res

no tinc res

no tindria cap lligam amb les absències

i el dolor em seria impossible d'aprendre.

Sense rancor, ans no prendria cap pell

només saber el cos nu

el batec del ventre

la vall tendre del teu melic

i l'escalfor del teu sexe i els teus llavis.

Els teus mugrons erectes

no em farien mal,

sense records d'estima.

Però duc als peus les algues tremoloses

d'un mar que ara puc anomenar germà

ans duu al seu ventre el batec del meu dolor.

I porto a les mans el quitrà fosc dels pous

immesurables

dels carrers de la feina i la ciutat,

Una immediatesa estúpida per ser-hi

haver de ser-hi

de complir les esmolades promeses que mai vaig fer.

I sé i em besen i em prenen totes les absències

em frega el rancor des d'eixutes places

i la mort em batega a les entranyes

estirant els braços i omplint-me

d'aquella altra buidor

bruta.

Tanmateix

estimada

si m'esquitxa la mar

i sé els noms dels carrers de la meva ciutat.

Si puc recordar els noms de tots vosaltres

que ja no sou

i encara puc somriure amb el record de vostre riure.

Si sé que no puc escapolir-me

de la mort

ni en la vida.

Si tot això ho he viscut

estimada

on són les mans

que ploraren desig a la teva pell?

On l'esguard damunt el teu cos nu?

On els llavis

que et besaren els mugrons erectes?

Judicis

Aquesta sang farcida
per una corrua de processionàries
per l'esmicolada ànima
que a cops de nits minva


Haver de justificar sempre
un dit
una parpella
un vers
Haver d'explicar des de ma naixença
fins el dit alçat
fins aquell esguard
fins l'esperit del vers


Sang
encara sort que no hauràs
de justificar la teva mort


Però judici en tindràs!