Mots

M'ho demanen

des de colors d'acer i pluja

port aturat

m'ho demanen el meus mots

cerqueu nous camins

vials

dreceres per a nosaltres

i jo els hi dic que no contestarà

només són recer per al seu silenci.

Estació

Hi ha un minvar d'aquesta hora
una solitud d'estació
Ja saps, sense sortides
sense arribades
de somorta llum.

Penses que potser
ja saps, amb un grill de somriure
podries deixar anar el vers
dins laberint de sal

Tanmateix ennuegues el mot
ja saps que no es reflectirà
a cap mar, pell.

Sense sortides, arribades
amb somorta llum

Imatge...

Minvar de les hores

camina l'ombra violàcia de la sal

trencadissa absurda de la pell i l'aigua

hores pentinades per esmolets d'absència

Minvar de les hores ennuvolades

port buit

paisatge incessant de l'acer i la tardor

parpelles aturant el vol de la font silenta

Minvar de l'hora precisa del migdia

s'escola entre els dits la imatge...

la imatge...

imatge...

Minvar de les hores

la tarda anuncia el seu cant

son desert

son destí de capvespre foradat

per on la imatge...

Memòria (Escrits a la finestra)

Et basteixo de transparències

laberint fosc de la meva memòria

cos lleu de dona, seda

ànima calma i silent, esgrafiat d'aquell paisatge

Ja saps el somni, l'esfera angoixant de les hores

quin anhel! Amagar sons rere parpelles mortes

et basteixo dona

i reflecteixo aigua calma per al teu batec

Moriran les absències? Els meus morts abandonaran

crits i naixences rere la quietud d'un cos sense gravetat?

Saltar sense caure, sense volar.

Bell cos suspès a trenc d'oxigen, aigua esmolada

Feblesa quotidiana que fuig

cos de dona

bellesa congelada que amaga el misteri

del paisatge abandonat, de la vida

que no volem viure.

Pervindre

I vindrà la pluja
em pentinarà la salvatgia dels meus cabells
s'escolarà l'angoixa obstinada soca avall
tolls d'ahir romandran en laberints silents

I vindrà el vent
esbullarà el meu front d'arrugues i odis
bastirà viaranys de sal,
de mars llunyans
que de mica en mica,
aprendré a oblidar

I vindrà la pau
fins aquest jardí nascut del meu somriure
esdevindré arbre sense nervis ni entranyes
morir de mica en mica, minvar

sense aprendre

I vindran dies...

...mentre lligat aquest llit espolso
la calç corcada
d'aquesta cambra

Clepsidra

En realitat no tinc ànsia
per a morir.
No pas tampoc
per a viure.
Sense temps
o amb el parany de l'arbre
que mai ningú ha vist,
llunyà i solitari,
sense consciència passa
esbiaixat per les hores.
Pluja captiva a la
clepsidra.
Si mai ningú ha sabut de mi?
Com sé de vosaltres?
Sense ànsia per a viure
bé haig de morir sense
adonar-me'n

Ahir

D'escales escumoses
De trencadissa
De vidres filats a bafarades
De paisatge brut aturat
a trenc de cincle
De buits a les entranyes
De perenne llàgrima
i de constant malenconia
De pluges curulles de sorra
De tanta absència
visc aquest nafrat ahir
Amb fang de la teva presència
Amb miratges emmirallats
als embolcalls de la memòria
Amb sons de veu i rialles
rierols de la teva ànima
Amb les mans buides
solcat paisatge on desprendre't
del meu anhel de prendre't
Amb amarades sals de llavis
bes l'espitllera amarga
đ'aquest ahir

bon dia

Bon dia
Filat amb sons de carrer
Amb el plomatge quotidià dels dits
Bon dia mandrós
Encara embolicat en llençols
Bon dia d'ulls tancats
Sense imatges ni mots
Bon dia carceller
Amb envans de parpelles i carn
Que no s'escoli de la memòria
La nit tacada en somnis

Tristesa

Ja saps que les hores es guarneixen  de tristesa
quan abandonen l'estrany costum d'esperar-te
Hauries de veure aquesta nit đ'hores lentes
com si volguessin aturar-se en l'espera
deleroses de l'adquirit costum de veure't
d'estimar-te
I la teva absència empeny el nocturn esperit
del temps i l'home
al vol calm a trenc d'aquesta clepsidra
de tristesa

....

Com viure la mandra d'aquestes hores
conec la nafra dels meus ulls
la meravellosa ferida
cremor de les meves parpelles

Sent els carrers, infants i rialles
però és aquest silenci qui eixorda
el neguit, la impaciència del teu cos
fiblades de la teva veu,  sentor i desig

Diré demà amb eufòria
Crit
Trobar de bell nou ta nuesa

Faré laberints de la meva sang
Mort
Espera de nàufrag vora el teu cos

Despulla't

Despullat dins el silenci lleu d'aquests llençols

la nit endega els dibuixos pujants del teu cos

Quina pell deleren aquests vers dins ta sentor?

Despullat davant els meus ulls, dins aquest dolor

Conec la teva pell, en faig paisatges i foscos oceans

Sé la teva pell, hi esgrafio la tendresa de les meves mans

Aprèn la teva pell, oblido i hi tornen els meus afanys

Bes la teva pell amb llavis buits d'absència, llunyans

Despullat de bell nou, viaranys fins el teu coll

angoixa de la saliva, esbatanat centre del desig

batec de ventre i entranyes, sang d'alades rimes

Despullat i mostra'm la pell de les teves vides

pren-me la carícia de cada llavi, de cada dit

besaré les arteries nues del poema ancorat al teu cos

Nocturn

Cap paraula

el vent és isard, no xiuxiueja amb cap veu

escridassa aquestes entranyes

esberla l'escorça prima de l'esguard

i angoixa amb urpes tot desig

Camins de buides transparències

fins al cel

on alades ales fan bombolles de llum

rivetegen escuma bruta aquests peus

petjades feixugues on beuen els meus gossos

Set miserable d'hores mortes

Set esquerdada dins goles afamades

Set eixuta esmicolant teranyines i bestiaris

Set plena de tiges punxegudes de la solitud extrema

Aigua oceànica que crida mar, més mar. Sempre mar

Obre la boca de llavis nafrats

diu bon dia vers la dreta, bona tarda cap a l'esquerra

i mor de bell nou com un poema senzill

no te n'adonis de la pluja rere els vidres

la nit fa renglons esfèrics envoltant la teva carn

I el seu tornaveu, esmorteix tot crit

tota paraula

Vine

Vine doncs , àliga enfosquida

quin cel d'algues eixutes amagarà el teu vol?

Vine doncs

espero nu l'alè feixuc de la dalla

l'angoixa dels records

la misèria malalta d'aquest batec

Quin càstig aquest suïcidi

la mes fosca mort és haver de viure aquestes hores

a trenc d'oceans

a trenc d'arteries quotidianes

Vine doncs

sense cap cridòria de paraules ni poemes

Com vell assegut a taula

espero les teves carícies de tendresa

defalliment

Hi ha quelcom més bell que deixar d'existir?

De mica en mica?

Fer-se transparent, fondre aquesta pell

i no ser?

No ser record

Qui era qui.....?

Vine doncs

vull ser qui mai va ser.

Estrany

Anit abandonaren silenci a la platja, vora l'onada i els fetus de la lluna. El cant de les roques i les queixes del vent cridaven l'aixopluc de la pell, i la ciutat il·luminada abandonava la fredor i la humitat dels carrers per a ballar, neta, un miratge de llars i flassades. En deixar la mar a l'esquena, la febre sebollida a la sorra, en endinsar-me per les buides avingudes, els paranys de la ment, el cel obert em cridà de bell nou la solitud. Però ja he cremat els vaixells, i la teva veu amb sentor de sal només la trobo a la geografia melangiosa dels records i la llàgrima

Vermell

Un no-res de seda, un mocador vermell

a la vora de la mar
hi ha una donzella
hi ha una donzella

Un no-res de seda, amagat rere antics mitjons negres, esperant-me.
Sabeu, no tinc més que agafar-lo, deslliurar-lo de la seva presó, obrir-lo.
Deixar-lo caure, volar, veure'l enfonsant-se en una caiguda lenta. Eternitat
DESESPERANT
Tot esperant que trenqui la crosta del llac feixuc que em fa nosa a les entranyes, 
i desfili, aleshores, aquest teixit de teranyines brodat amb paciència.
Amb temps i temps,
que colga la memòria de tu: els records dels dies que no poden tornar, i que hom hauria d'haver viscut més intensament

Els núvols fan camins més llargs que les gavines, i no tenen ales. Malgrat tot, els hi cal el vent

Hauria de desplegar-lo damunt la fusta, del terra. N'hauria de colgar-me la mà, i rebre'n la promesa -maleït miratge- de tornar a saber dels seus cabells, del seu coll llarg, i prim. Del batec del seu somriure.
Puc tornar a saber
tot allò que duc endins, només abandonant la seda al palmell d'aquesta mà, com qui deixa, expectant, un bes poruc.

em somriu amb llavis pintats de roig tendre, duu un mocador al coll, més intens que el seu somriure. Haig de besar-la 

I ara que em llisca el record pels dits, no voldria pas tornar al dolor, a la pèrdua. Tancar el calaix tot pensant que mai l'he obert, que ella mai va ser amb mi.

Mariner bon mariner
torneu-me'n terra
torneu-me'n terra
que els aires de la mar
em donen pena
em donen

Pena
Però et torno a plegar, com si t'haguessis de trencar, lleu i feble. I et deso de bell nou al calaix i la foscor, rere els meus mitjons, aquests que mai em posaré. 
Pena.
I ara, ja des del terra, et ploro mentre arriba la nit, fins a aquest racó.
Et ploro amarant l'oblit amb una dolça, llunyana veu infantil, amb una cançó que no recordo on vaig aprendre.

Jeus nua, amb el cap damunt les meves cuixes, i el mocador vermell al coll, l'única vestimenta, i jo t'acarono els cabells alhora que et canto, somort, una cançó infantil, a la vora de la mar

Arriba la nit
Porta pluja, fantasmes.

Mans

Hi ha aquestes mans

vull dir que les podeu veure sense artificis

mans eixutes

encara serven la remor de la trencadissa

d'estimbats vidres i vinclats capvespres

Hi ha aquestes mans

senzilles podeu dir, com totes les mans

amb les seves buidors de mar

que tastaren aprenent la sal

unes mans que un dia varen ser de sorra

mans d'infant ajagut a trenc d'estiu.

Podeu escriure molt

d'aquestes mans

i ajupir el cap i mirar-vos les vostres

de mans.

No-res, dits, ungles, pell

no sé que s'esperen d'unes mans.

Però jo sé que les meves voldrien arrabassar el mar

anhelen poder estimar un cop

només un ínfim instant de vida aquella pell

amb tendresa extrema

dolorosa.

Sé que les meves mans no poden aturar les busques

les incessants busques de la llum i la nit

i em desvetllen en la matinada

enfonsades a les entranyes del buit

Les meves mans em cerquen

i sempre em troben on no haig de ser

amb un petit forat

com un oasi transparent al meu cos.

Les meves mans no saben que manca per aconseguir

la lleugeresa del meu batec

la lleu parpella del somni.

Esguard aquesta eixuta pell

tremolosa

i colgo el rostre dins el bressol

d'aquestes mans

Aigua

Nodrits de fang i calma

Peus d'infant ploren joia

Pentina cabells de nimfa

Un vent de nit i rosada

El riu s'arrecera en la mare

Arbres emmirallen núvols

Canta l'aigua sota els còdols

Bressolats ulls que s'adormen

I aleshores, l'aigua dolça

Amanyaga la teva presència

I et fa batec, ànima, tendresa

Llavors, l'aigua dolça

Acarona la meva absència

I et fa desig, amor, bellesa

Argila

Imatges d'argila, rere els ulls

un no-res de sal

Acostar-me a la finestra!

Anar-hi a veure com plou!

Quina imatge poètica per a la tristesa

No em prendrà el vers!

al fang es cou millor el dolor

fer-ne estelles d'argila

record rere record

i ennuegar l'esguard

el batec quotidià

el somni de tanta mar.

......

Carícies de gavines

de vent tendre i gelat del nord

una angoixa íntima damunt el rocam

i el silenci feixuc de l'absència

Com dir mar sense tremor?

Com pregar que no em defugi la sal?

Amb quin anhel d'ahirs bastiré cap demà?

Amb quin nom germà anomenaré l'oceà?

Carícies lleus de la mort

no tancaré els ulls davant l'onada

ans la prendré amb l'ànima serrada

Hi aniré amb tu al gel d'albades

al paisatge ferm que reies a la teva casa

Del mar estant t'esperaré, tot sabent que ets tu

Qui m'esperes.

Nafra

Buit
dins
boca famolenca
aguila marina. bastida en basarda
foscor d'ulls tancats, de parpelles serrades
de fugida
endins
buit
dolor i impotència i dolor
dins
mentre a les fronteres de la pell
i els sentits
s'escolen les hores i la mar
s'allunyen els ulls petits que mai et veieren
abandones el vers
omples d'aquest no-res entranyes
mecenes són les nits de la buidor
fosca
que et devora des de dins
buit
com una nafra íntima.

Silenci

Aquest silenci

Envoltat de finestres

Tant paisatge

I una obligació de crit.

Lluna

Puc prendre't poques coses
ja saps
l'escullera d'escuma que t'ennuega la son
un no-res
l'endevinalla de la teva pell sota el llençol
o la gesta de veure't adormida


Puc
amb la senzillesa del dolor
somiar la teva absència que em despulla l'alba
i caminar els carrers, quasi
com tothom
farcit de desolació i paraules educades


Puc prendre un paisatge orfe d'ànimes
deixar-lo incomprès a l'alè dels dits
a trenc de llavi
i veure'l marcir-se dins la solitud
dins la tarda lenta


Puc
renàixer al capvespre
trobar de bell nou els teus gests
la nuesa del teu pit amarat de camins
el llit bressolant nostre desig
i adormir-te, tancar-te
els ulls i la son


Puc viure't de bell nou
assegut vora el llit
malgrat rere les finestres
la lluna
murmuri a cau d'orella
que ets tan impossible com ella a
les meves mans.

Fosca

Tremor de fusta

de cambra fosca

d'humitat angoixant 

de mans

Onada lluent d'escuma

fang

de saliva

sexe adolorit

mar

oceà amatent 

batec en  teva pell.

He vessat la llàgrima

la sang

lsang antiga

aquesta sang feta d'home

la meva corrent fosca d'arteries i cor

he vessat la llàgrima

la meva sang impulsà la revolta

la nafra a l'escorça

el deler de tu

trencà la frontera de la nit.

Tremor fosca

de pell i arbre afeblit

cos nu

el teu pit nu i onejant

ma divisa

ma angoixant divisa d'ahir

la gesta del meu desig

el teu pit

nu

el teu cos

nu

el cingle de tanta besada.

Fosca tremor

de pell i escorça sagnant

esguard aturat al bell mig de la nit

al teu ventre de recolzades parpelles

de bes marcit

a tu

sencera mar que ennuegues el vers

de bell nou home i dona fets com dona i home

de bell nou tremolant en tu

el poema

l''anima

la saba del poeta

Seda

Vestiré de seda aquestes parpelles
sent les teves mans!
Transparències basteixen la meva sang
dins la pluja lleu del teu esguard


No et diré desig, no posaré cap nom
al llenç anguniós que em nafra la pell
hi viuré sense escriptura, sense vers
captiu de nit en l'albada del teu cos


De seda i tendresa
els meus dits tenen ànima d'insectes
de llavor radical amputada a les entranyes


cercant el batec de la teva bellesa
amb la por de les savieses quotidianes
que amaguen la teva imatge amb distàncies.

Direu que són paraules d'oblit

Direu que són paraules d'oblit
D'amant llunyà
Que fa la seva vida
I només estima a les cartes
Blanques
Pàl·lides direu
Però jo us dic
Enfurismat amb el món
Que no sabeu la lluita
La revolta constant dels camins
Les teranyines tremolant al meu batec
Us ho dic
Enfurismat i isard amb el món
Que si visc
Absent i llunyà
Amb sonets i cartes que no obren portes
Sense finestres
És per a no fer mal
No fer mal
A un esperit que no ha de tastar mai
MAI!
La mort
El Desamor

Desvetlla'm

Desvetlla'm l'esgrafiat

d'aquesta barcarola dels vers

Somniar,

recolzar el somni

al batec obscè del teu pit

arrecerar l'angoixa

instal·lada als dies

a les hores

fer divisa de llavis oberts

tota la sentor dels teus mugrons

bastint aquesta impotència

de prendre't

Desvetlla de bell nou

aquest captiu nocturn

dibuixant neguitós

de la geografia del teu cos

Quin deler de platges i pell!

Sentir-se morir

en tornar a la imatge

de la teva nuesa

I pregar morir

resseguint la cadència

dels teus malucs.

Desvetlla'm

vora la deu del teu deler

Nafra'm la mà d'humitats

Crida'm la besada

el gemec

la pausa i la revolta

Crida'm al crit

d'aquesta ànima delerosa

que s'enfonsa

dins teu

en anells de plaer.

I abandona'm,

a trenc de pell,

al vol de la teva absència

Tornaré a obrir el somni

cercant els paisatges nocturns

els inicis del poema

a la teva fotografia

La meva por de perdre't

m'empeny

de bell nou a demanar-te

Desvetlla'm

...

Somriu bastint els grisos del port
l'acer adormit dels lloms d'aigua
quan es senzill somniar horitzons
enllà de l'escullera.

Mira'm amb tota la teva foscor
com si fos fet d'enamorada cendra
mira'm des de ta bella negror
ma íntima terra

I ajuda'm a bastir aquest silenci
despullat i esdevé ofrena
caminarem plegats tot record

I estima'm fins que la pell em cremi
prent-me dins la tènue trena
del teu alé curull d'amors

...

Potser hauria d'arraconar la ciutat

aquest hivern feixuc que em trepitja

la son quotidiana.

Arraconar fums i feina

el fred de l'esmorzar fred

la famolenca angoixa del cafè

i les hores ja viscudes

les maleïdes hores que em pugen

cames amunt

que em formiguegen a la pell

hores sempre viscudes del demà

de l'ara.

Potser hauria de deixar de banda

tota aquesta roba acerada

sense pluges

la olor de l'esguard

amb el seu bagatge mortuori.

I buidar-me!

Sentir un no-res arraulit

com quan et tremola el cos

amb un calfred sota l'abric.

O com quan bressoles un infant

i tot és en ell.

Així

buit

viure des d'aquesta naixença

sense fregar la vida.

Saber el mar sense que m'esquitxi l'escuma

veure els velams a l'horitzó

i contar els dies per albades i pescadors

Saber els carrers

amb altres velocitats

sense sentir el pes de l'asfalt sota els peus.

La ciutat lleu

i sense direccions.

Els carrers tots es dirien d'enlloc

i les places rajarien fonts fins a vessar

tota brutícia.

Sense rancor.

Ans la mort seria un vianant vestit de dies

no em prendria res

no tinc res

no tindria cap lligam amb les absències

i el dolor em seria impossible d'aprendre.

Sense rancor, ans no prendria cap pell

només saber el cos nu

el batec del ventre

la vall tendre del teu melic

i l'escalfor del teu sexe i els teus llavis.

Els teus mugrons erectes

no em farien mal,

sense records d'estima.

Però duc als peus les algues tremoloses

d'un mar que ara puc anomenar germà

ans duu al seu ventre el batec del meu dolor.

I porto a les mans el quitrà fosc dels pous

immesurables

dels carrers de la feina i la ciutat,

Una immediatesa estúpida per ser-hi

haver de ser-hi

de complir les esmolades promeses que mai vaig fer.

I sé i em besen i em prenen totes les absències

em frega el rancor des d'eixutes places

i la mort em batega a les entranyes

estirant els braços i omplint-me

d'aquella altra buidor

bruta.

Tanmateix

estimada

si m'esquitxa la mar

i sé els noms dels carrers de la meva ciutat.

Si puc recordar els noms de tots vosaltres

que ja no sou

i encara puc somriure amb el record de vostre riure.

Si sé que no puc escapolir-me

de la mort

ni en la vida.

Si tot això ho he viscut

estimada

on són les mans

que ploraren desig a la teva pell?

On l'esguard damunt el teu cos nu?

On els llavis

que et besaren els mugrons erectes?

Judicis

Aquesta sang farcida
per una corrua de processionàries
per l'esmicolada ànima
que a cops de nits minva


Haver de justificar sempre
un dit
una parpella
un vers
Haver d'explicar des de ma naixença
fins el dit alçat
fins aquell esguard
fins l'esperit del vers


Sang
encara sort que no hauràs
de justificar la teva mort


Però judici en tindràs!

amb el cul acomodat dins la cambra dels matins.

Empeny contra la blancor
l'algoritme del meu ventre
el fang covat en la nit
endega la seva fugida
amb el lleuger ajut
d'un imprecís cafè amb llet.

I llavors el buit calm
ens alça envoltats de la seva
sentor.

Pluja

On plouràs avui?
Quins paisatges de grisa
espera
d'angoixant desig amararan
el teu esguard?
On plouràs avui?
Quina secreta humitat
del teu cos
dels teus llavis badant
ton nom
bategarà al meu bes?
On plouràs avui?
vull ennuegar-me de tu
amarat del teu vers.

VIURE

Visc dolorós pacte amb les hores
a rieres de records
encastat a l'horitzó impossible
a la gavina odiosa
a la calmada rauxa de la impoténcia

Direu, però vius
la teva sang basteix meandres
de tristesa
i duus selves i urpes a l'esguard
però la nafra que et vessa esmolades
derrotes
et batega el cor i el poema.

Visc!
Voleu dir?

SILENCIS

Silenci angoixant
Voldria ensulciar aquests ulls
desvetllar parpelles sobre parpelles
i no haver aprés mai el teu nom
ni les cantonades del teu cos
ni els mots
ni l'accent de cap vers.

Però t'he begut des de la tendresa
he esgrafiat a ma pell
la ranera del desig
i he foragitat el silenci que ens lligava
en aquest silenci feixuc que ens eixorda

Silenci i angoixa
resto en aquesta por de perdre
tot poema
vers dins deserts sense esperança de pluja
sense sentor de llunyà oceà.
Sense la teva pell.