Estrany

Anit abandonaren silenci a la platja, vora l'onada i els fetus de la lluna. El cant de les roques i les queixes del vent cridaven l'aixopluc de la pell, i la ciutat il·luminada abandonava la fredor i la humitat dels carrers per a ballar, neta, un miratge de llars i flassades. En deixar la mar a l'esquena, la febre sebollida a la sorra, en endinsar-me per les buides avingudes, els paranys de la ment, el cel obert em cridà de bell nou la solitud. Però ja he cremat els vaixells, i la teva veu amb sentor de sal només la trobo a la geografia melangiosa dels records i la llàgrima