Mots

M'ho demanen

des de colors d'acer i pluja

port aturat

m'ho demanen el meus mots

cerqueu nous camins

vials

dreceres per a nosaltres

i jo els hi dic que no contestarà

només són recer per al seu silenci.

Estació

Hi ha un minvar d'aquesta hora
una solitud d'estació
Ja saps, sense sortides
sense arribades
de somorta llum.

Penses que potser
ja saps, amb un grill de somriure
podries deixar anar el vers
dins laberint de sal

Tanmateix ennuegues el mot
ja saps que no es reflectirà
a cap mar, pell.

Sense sortides, arribades
amb somorta llum

Imatge...

Minvar de les hores

camina l'ombra violàcia de la sal

trencadissa absurda de la pell i l'aigua

hores pentinades per esmolets d'absència

Minvar de les hores ennuvolades

port buit

paisatge incessant de l'acer i la tardor

parpelles aturant el vol de la font silenta

Minvar de l'hora precisa del migdia

s'escola entre els dits la imatge...

la imatge...

imatge...

Minvar de les hores

la tarda anuncia el seu cant

son desert

son destí de capvespre foradat

per on la imatge...

Memòria (Escrits a la finestra)

Et basteixo de transparències

laberint fosc de la meva memòria

cos lleu de dona, seda

ànima calma i silent, esgrafiat d'aquell paisatge

Ja saps el somni, l'esfera angoixant de les hores

quin anhel! Amagar sons rere parpelles mortes

et basteixo dona

i reflecteixo aigua calma per al teu batec

Moriran les absències? Els meus morts abandonaran

crits i naixences rere la quietud d'un cos sense gravetat?

Saltar sense caure, sense volar.

Bell cos suspès a trenc d'oxigen, aigua esmolada

Feblesa quotidiana que fuig

cos de dona

bellesa congelada que amaga el misteri

del paisatge abandonat, de la vida

que no volem viure.

Pervindre

I vindrà la pluja
em pentinarà la salvatgia dels meus cabells
s'escolarà l'angoixa obstinada soca avall
tolls d'ahir romandran en laberints silents

I vindrà el vent
esbullarà el meu front d'arrugues i odis
bastirà viaranys de sal,
de mars llunyans
que de mica en mica,
aprendré a oblidar

I vindrà la pau
fins aquest jardí nascut del meu somriure
esdevindré arbre sense nervis ni entranyes
morir de mica en mica, minvar

sense aprendre

I vindran dies...

...mentre lligat aquest llit espolso
la calç corcada
d'aquesta cambra

Clepsidra

En realitat no tinc ànsia
per a morir.
No pas tampoc
per a viure.
Sense temps
o amb el parany de l'arbre
que mai ningú ha vist,
llunyà i solitari,
sense consciència passa
esbiaixat per les hores.
Pluja captiva a la
clepsidra.
Si mai ningú ha sabut de mi?
Com sé de vosaltres?
Sense ànsia per a viure
bé haig de morir sense
adonar-me'n

Ahir

D'escales escumoses
De trencadissa
De vidres filats a bafarades
De paisatge brut aturat
a trenc de cincle
De buits a les entranyes
De perenne llàgrima
i de constant malenconia
De pluges curulles de sorra
De tanta absència
visc aquest nafrat ahir
Amb fang de la teva presència
Amb miratges emmirallats
als embolcalls de la memòria
Amb sons de veu i rialles
rierols de la teva ànima
Amb les mans buides
solcat paisatge on desprendre't
del meu anhel de prendre't
Amb amarades sals de llavis
bes l'espitllera amarga
đ'aquest ahir