Nocturn

Cap paraula

el vent és isard, no xiuxiueja amb cap veu

escridassa aquestes entranyes

esberla l'escorça prima de l'esguard

i angoixa amb urpes tot desig

Camins de buides transparències

fins al cel

on alades ales fan bombolles de llum

rivetegen escuma bruta aquests peus

petjades feixugues on beuen els meus gossos

Set miserable d'hores mortes

Set esquerdada dins goles afamades

Set eixuta esmicolant teranyines i bestiaris

Set plena de tiges punxegudes de la solitud extrema

Aigua oceànica que crida mar, més mar. Sempre mar

Obre la boca de llavis nafrats

diu bon dia vers la dreta, bona tarda cap a l'esquerra

i mor de bell nou com un poema senzill

no te n'adonis de la pluja rere els vidres

la nit fa renglons esfèrics envoltant la teva carn

I el seu tornaveu, esmorteix tot crit

tota paraula

Vine

Vine doncs , àliga enfosquida

quin cel d'algues eixutes amagarà el teu vol?

Vine doncs

espero nu l'alè feixuc de la dalla

l'angoixa dels records

la misèria malalta d'aquest batec

Quin càstig aquest suïcidi

la mes fosca mort és haver de viure aquestes hores

a trenc d'oceans

a trenc d'arteries quotidianes

Vine doncs

sense cap cridòria de paraules ni poemes

Com vell assegut a taula

espero les teves carícies de tendresa

defalliment

Hi ha quelcom més bell que deixar d'existir?

De mica en mica?

Fer-se transparent, fondre aquesta pell

i no ser?

No ser record

Qui era qui.....?

Vine doncs

vull ser qui mai va ser.

Estrany

Anit abandonaren silenci a la platja, vora l'onada i els fetus de la lluna. El cant de les roques i les queixes del vent cridaven l'aixopluc de la pell, i la ciutat il·luminada abandonava la fredor i la humitat dels carrers per a ballar, neta, un miratge de llars i flassades. En deixar la mar a l'esquena, la febre sebollida a la sorra, en endinsar-me per les buides avingudes, els paranys de la ment, el cel obert em cridà de bell nou la solitud. Però ja he cremat els vaixells, i la teva veu amb sentor de sal només la trobo a la geografia melangiosa dels records i la llàgrima

Vermell

Un no-res de seda, un mocador vermell

a la vora de la mar
hi ha una donzella
hi ha una donzella

Un no-res de seda, amagat rere antics mitjons negres, esperant-me.
Sabeu, no tinc més que agafar-lo, deslliurar-lo de la seva presó, obrir-lo.
Deixar-lo caure, volar, veure'l enfonsant-se en una caiguda lenta. Eternitat
DESESPERANT
Tot esperant que trenqui la crosta del llac feixuc que em fa nosa a les entranyes, 
i desfili, aleshores, aquest teixit de teranyines brodat amb paciència.
Amb temps i temps,
que colga la memòria de tu: els records dels dies que no poden tornar, i que hom hauria d'haver viscut més intensament

Els núvols fan camins més llargs que les gavines, i no tenen ales. Malgrat tot, els hi cal el vent

Hauria de desplegar-lo damunt la fusta, del terra. N'hauria de colgar-me la mà, i rebre'n la promesa -maleït miratge- de tornar a saber dels seus cabells, del seu coll llarg, i prim. Del batec del seu somriure.
Puc tornar a saber
tot allò que duc endins, només abandonant la seda al palmell d'aquesta mà, com qui deixa, expectant, un bes poruc.

em somriu amb llavis pintats de roig tendre, duu un mocador al coll, més intens que el seu somriure. Haig de besar-la 

I ara que em llisca el record pels dits, no voldria pas tornar al dolor, a la pèrdua. Tancar el calaix tot pensant que mai l'he obert, que ella mai va ser amb mi.

Mariner bon mariner
torneu-me'n terra
torneu-me'n terra
que els aires de la mar
em donen pena
em donen

Pena
Però et torno a plegar, com si t'haguessis de trencar, lleu i feble. I et deso de bell nou al calaix i la foscor, rere els meus mitjons, aquests que mai em posaré. 
Pena.
I ara, ja des del terra, et ploro mentre arriba la nit, fins a aquest racó.
Et ploro amarant l'oblit amb una dolça, llunyana veu infantil, amb una cançó que no recordo on vaig aprendre.

Jeus nua, amb el cap damunt les meves cuixes, i el mocador vermell al coll, l'única vestimenta, i jo t'acarono els cabells alhora que et canto, somort, una cançó infantil, a la vora de la mar

Arriba la nit
Porta pluja, fantasmes.

Mans

Hi ha aquestes mans

vull dir que les podeu veure sense artificis

mans eixutes

encara serven la remor de la trencadissa

d'estimbats vidres i vinclats capvespres

Hi ha aquestes mans

senzilles podeu dir, com totes les mans

amb les seves buidors de mar

que tastaren aprenent la sal

unes mans que un dia varen ser de sorra

mans d'infant ajagut a trenc d'estiu.

Podeu escriure molt

d'aquestes mans

i ajupir el cap i mirar-vos les vostres

de mans.

No-res, dits, ungles, pell

no sé que s'esperen d'unes mans.

Però jo sé que les meves voldrien arrabassar el mar

anhelen poder estimar un cop

només un ínfim instant de vida aquella pell

amb tendresa extrema

dolorosa.

Sé que les meves mans no poden aturar les busques

les incessants busques de la llum i la nit

i em desvetllen en la matinada

enfonsades a les entranyes del buit

Les meves mans em cerquen

i sempre em troben on no haig de ser

amb un petit forat

com un oasi transparent al meu cos.

Les meves mans no saben que manca per aconseguir

la lleugeresa del meu batec

la lleu parpella del somni.

Esguard aquesta eixuta pell

tremolosa

i colgo el rostre dins el bressol

d'aquestes mans

Aigua

Nodrits de fang i calma

Peus d'infant ploren joia

Pentina cabells de nimfa

Un vent de nit i rosada

El riu s'arrecera en la mare

Arbres emmirallen núvols

Canta l'aigua sota els còdols

Bressolats ulls que s'adormen

I aleshores, l'aigua dolça

Amanyaga la teva presència

I et fa batec, ànima, tendresa

Llavors, l'aigua dolça

Acarona la meva absència

I et fa desig, amor, bellesa

Argila

Imatges d'argila, rere els ulls

un no-res de sal

Acostar-me a la finestra!

Anar-hi a veure com plou!

Quina imatge poètica per a la tristesa

No em prendrà el vers!

al fang es cou millor el dolor

fer-ne estelles d'argila

record rere record

i ennuegar l'esguard

el batec quotidià

el somni de tanta mar.

......

Carícies de gavines

de vent tendre i gelat del nord

una angoixa íntima damunt el rocam

i el silenci feixuc de l'absència

Com dir mar sense tremor?

Com pregar que no em defugi la sal?

Amb quin anhel d'ahirs bastiré cap demà?

Amb quin nom germà anomenaré l'oceà?

Carícies lleus de la mort

no tancaré els ulls davant l'onada

ans la prendré amb l'ànima serrada

Hi aniré amb tu al gel d'albades

al paisatge ferm que reies a la teva casa

Del mar estant t'esperaré, tot sabent que ets tu

Qui m'esperes.