dissabte, 14 d’abril del 2012

Vermell


Un no-res de seda, un mocador vermell

a la vora de la mar
hi ha una donzella
hi ha una donzella


Un no-res de seda, amagat rere antics mitjons negres, esperant-me.
Sabeu, no tinc més que agafar-lo, deslliurar-lo de la seva presó, obrir-lo.
Deixar-lo caure, volar, veure'l enfonsant-se en una caiguda lenta. Eternitat
DESESPERANT
Tot esperant que trenqui la crosta del llac feixuc que em fa nosa a les entranyes, 
i desfili, aleshores, aquest teixit de teranyines brodat amb paciència.
Amb temps i temps,
que colga la memòria de tu: els records dels dies que no poden tornar, i que hom hauria d'haver viscut més intensament

Els núvols fan camins més llargs que les gavines, i no tenen ales. Malgrat tot, els hi cal el vent

Hauria de desplegar-lo damunt la fusta, del terra. N'hauria de colgar-me la mà, i rebre'n la promesa -maleït miratge- de tornar a saber dels seus cabells, del seu coll llarg, i prim. Del batec del seu somriure.
Puc tornar a saber
tot allò que duc endins, només abandonant la seda al palmell d'aquesta mà, com qui deixa, expectant, un bes poruc.

em somriu amb llavis pintats de roig tendre, duu un mocador al coll, més intens que el seu somriure. Haig de besar-la 

I ara que em llisca el record pels dits, no voldria pas tornar al dolor, a la pèrdua. Tancar el calaix tot pensant que mai l'he obert, que ella mai va ser amb mi.

Mariner bon mariner
torneu-me'n terra
torneu-me'n terra
que els aires de la mar
em donen pena
em donen


Pena
Però et torno a plegar, com si t'haguessis de trencar, lleu i feble. I et deso de bell nou al calaix i la foscor, rere els meus mitjons, aquests que mai em posaré. 
Pena.
I ara, ja des del terra, et ploro mentre arriba la nit, fins a aquest racó.
Et ploro amarant l'oblit amb una dolça, llunyana veu infantil, amb una cançó que no recordo on vaig aprendre.

Jeus nua, amb el cap damunt les meves cuixes, i el mocador vermell al coll, l'única vestimenta, i jo t'acarono els cabells alhora que et canto, somort, una cançó infantil, a la vora de la mar

Arriba la nit
Porta pluja, fantasmes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada