...

Potser hauria d'arraconar la ciutat

aquest hivern feixuc que em trepitja

la son quotidiana.

Arraconar fums i feina

el fred de l'esmorzar fred

la famolenca angoixa del cafè

i les hores ja viscudes

les maleïdes hores que em pugen

cames amunt

que em formiguegen a la pell

hores sempre viscudes del demà

de l'ara.

Potser hauria de deixar de banda

tota aquesta roba acerada

sense pluges

la olor de l'esguard

amb el seu bagatge mortuori.

I buidar-me!

Sentir un no-res arraulit

com quan et tremola el cos

amb un calfred sota l'abric.

O com quan bressoles un infant

i tot és en ell.

Així

buit

viure des d'aquesta naixença

sense fregar la vida.

Saber el mar sense que m'esquitxi l'escuma

veure els velams a l'horitzó

i contar els dies per albades i pescadors

Saber els carrers

amb altres velocitats

sense sentir el pes de l'asfalt sota els peus.

La ciutat lleu

i sense direccions.

Els carrers tots es dirien d'enlloc

i les places rajarien fonts fins a vessar

tota brutícia.

Sense rancor.

Ans la mort seria un vianant vestit de dies

no em prendria res

no tinc res

no tindria cap lligam amb les absències

i el dolor em seria impossible d'aprendre.

Sense rancor, ans no prendria cap pell

només saber el cos nu

el batec del ventre

la vall tendre del teu melic

i l'escalfor del teu sexe i els teus llavis.

Els teus mugrons erectes

no em farien mal,

sense records d'estima.

Però duc als peus les algues tremoloses

d'un mar que ara puc anomenar germà

ans duu al seu ventre el batec del meu dolor.

I porto a les mans el quitrà fosc dels pous

immesurables

dels carrers de la feina i la ciutat,

Una immediatesa estúpida per ser-hi

haver de ser-hi

de complir les esmolades promeses que mai vaig fer.

I sé i em besen i em prenen totes les absències

em frega el rancor des d'eixutes places

i la mort em batega a les entranyes

estirant els braços i omplint-me

d'aquella altra buidor

bruta.

Tanmateix

estimada

si m'esquitxa la mar

i sé els noms dels carrers de la meva ciutat.

Si puc recordar els noms de tots vosaltres

que ja no sou

i encara puc somriure amb el record de vostre riure.

Si sé que no puc escapolir-me

de la mort

ni en la vida.

Si tot això ho he viscut

estimada

on són les mans

que ploraren desig a la teva pell?

On l'esguard damunt el teu cos nu?

On els llavis

que et besaren els mugrons erectes?